Comunicació · 14 d'Abril de 2013. 09:45h.

"CDC haurà de crear un partit de dretes"

Baños: "sense l’excusa madrilenyista i sense mòmies embolicades en senyeres"

"CDC haurà de crear un partit de dretes"

El periodista Antonio Baños

El periodista Antonio Baños acaba de publicar “La rebel·lió catalana” un llibre on afirma que un dels motius per la independència “és perquè desaparegui CiU”. Durant l’entrevista concedida a e-notícies ha assegurat que “els convergents es veuran abocats a fundar, si volen, un partit de dretes, sense l’excusa madrilenyista i sense mòmies embolicades en senyeres o estelades.” 

- A casa eren dels que cridaven: “Visca, visca, visca Catalunya socialista”?

Els pares em van ensenyar que a casa no es crida. Eren pisos petits, aquells... Però sí que recordo aquell octubre del 82 amb infantil alegria i amb una il·lusió que avui es veu molt innocent. El PSC-PSOE té, crec jo, el més gran pes de culpa de l’ensulsiada de l’Espanya del 78. Podrien haver-ho canviat tot de veritat i només van gosar moure els mobles de lloc. Llàstima. 

- Era federal, doncs? 

Sí, dels de Pi i Margall, Rovira o la tradició confederal dels llibertaris, això sí. Pobles lliures que lliurement acorden la seva relació. Però el que es va confegir al 78 era un estat unitari, descentralitzat que és just l’oposat, políticament i moral, a un estat federal. Durant l’autonomisme hom creia que la situació catalana era només un punt de sortida, mai uns màxims a retallar. Però aquesta crua realitat va quedar palesa amb l’estatut, sense nom, del 2006. 

- Què els feia creure que Catalunya aniria millor agafada de bracet d’Espanya?

A casa no ha estat un tema de molta conversa. I com que no tinc germans, sempre he viscut la reflexió política reclòs a la meva cambra. I illo tempore, nat al 1967 perquè m’ubiquin, prou pena teníem amb el pujolisme, Ferrusola posant la gespa del Nou Camp, la decadència felipista, Sangtraït i tenir la Rahola com a referent independentista. 

- Defensa la independència de Catalunya únicament per un tema econòmic o què l’ha fet canviar de pensament?

L’econòmic és un argument conjunturalment important, però en cap cas definitori. Tinc fe en la llibertat dels pobles, no en el seu PIB. Per a mi, el que és bàsic és el tema de la sobirania. Som una nació, un poble, una comunitat política. I per això tenim tot el dret a construir-nos les estructures polítiques que vulguem quan vulguem. I s’ha acabat el bròquil. Fins ara érem dins del Regne i si demà no hi som perquè la gent ho vol, tal dia farà un any. Aquest hauria de ser el motiu: la recuperació de les llibertats. O dit d’una altra manera: destituir el poder que vàrem cedir el 77 i que ens ha portat fins aquí. I recuperar la sobirania popular per tal de constituir un altre poder. Aquesta demanda, lògicament, s’ha vist com a justa i bona sota l’evidència dels múltiples espolis a què el Regne ens té sotmesos.

- Vostè té avis de fora. Si el fessin triar entre Catalunya o Espanya, ho tindria clar?

Fa quasi vint anys que no tenen el plaer de seguir la política catalana, pobres. El que no veig, en cap dels dos sentits, és quina importància tenen els avis en la filiació política d’una persona, més enllà dels termes íntims de l’educació sentimental. L’avi de José María Aznar va ser falangista i el net és un perfecte demòcrata. A no ser que un cregui en la noblesa de sang, en allò dels Montescos i Capuletos i altres hemofílies identitàries. El ciutadà només rendeix comptes a la seva consciència i als seus conciutadans, no a l’ètnia. I un català ho és per voluntat i ciutadania no per nissaga.

- Podrien entendre que preferís una Catalunya independent?

El que sí els costaria d’entendre són les APPS de l’Android, això sí. Eren d’un altre segle. Del que estic segur és que el meu avi matern el que no entendria i no admetria és que no haguéssim declarat ja fa temps una vaga general revolucionària fins la caiguda del règim.

- Realment, els catalans creuen que el castellà és una eina que s’està imposant des de l’Estat enemic?

Des del moment que l’estat, espiritualment monolingüe del Regne d’Espanya, no vol ni tan sols acceptar l’oficialitat del català a Europa, és evident que el català els fa nosa. Som un molest exotisme. Un preu a pagar, un llast. I es pot pensar, del Principat estant, que la potència del castellà per si mateixa sumada a l’acció deliberada del Regne, és un perill per a la nostra llengua. Un estat català lliure i madur portarà, estic segur, l’anul·lació d’aquests clixés i temences.    

- Al llibre explica que un dels motius per la independència és perquè desaparegui CiU. Expliqui’ns això...

La funció històrica de CiU durant l’autonomisme ha estat “defensar Catalunya a Madrid”. Si vostè treu la paraula Madrid de l’algoritme, el sentit polític de la coalició s’esvaeix. Perquè, per defensar Catalunya, que no passin ànsia que ja ho farem tots els catalans. Fora de la República Catalana ningú no ens hauria de defensar, tret dels nostres representants a Eurovisió. I així, els convergents es veuran abocats a fundar, si volen, un partit de dretes, sense l’excusa madrilenyista i sense mòmies embolicades en senyeres o estelades. I veurem què i a qui representen exactament i què volen fer amb els recursos dels catalans.

- El tema identitari sempre ha estat relacionat amb catalanisme però ara també ho està amb l’espanyolisme?

El tema de la identitat espanyola ocupa molts volums des de, si fa no fa, quatre segles: Gracián, Jovellanos, Américo Castro, Robert Graves, Unamuno, Ortega i Gasset, Aznar, Cañas... El problema de la identitat espanyola fins i tot té entrada pròpia a la wikipedia. El tema identitari és, de fet, equitativament universal. A França els debats sobre la identitat són terriblement vius i donen perillosos rèdits electorals com ara el Front Nacional. Habermas i el que és la identitat alemanya van ser motiu de debat i polèmica als vuitanta i noranta. La britishness i la identitat postimperial van planar com a tema sobre els actes dels Jocs Olímpics de Londres de l’any passat.

I el catalanisme?

 El catalanisme sempre ha estat en sintonia amb les diverses interpretacions i corrents europees sobre el que és la identitat col·lectiva i les seves expressions polítiques. Des de la visió romàntica d’un Prat de la Riba, la republicana d’un Rovira i Virgili o les reflexions contemporànies d’un Rubert de Ventós, el catalanisme ha maldat per trobar arreu, les idees mes útils per acomodar la nostra realitat de nació sense estat dins un món d’Estats-nació.  El que passa és que  el problema del “qui sóc?” aflora sempre en moments de crisi, també en el cas dels individus. Ara l’Espanya setantavuitesca, com diu en Graupera, agonitza i es pregunta sobre qui és i com és que ha fracassat. És normal.   

- El seu llibre porta com a títol “La rebel·lió catalana”. Qui ha de protagonitzar aquesta rebel·lió?

La gent catalana. Amb les seves institucions, és clar, que per això hi són.

- Molts dels processos independentistes han vingut per una desobediència. Catalunya ha de fer el mateix?

De fet, tots. Cap legalitat, bé, gairebé cap, reconeix i preveu la seva superació. Tota transformació, artística, científica o política, ve d’un acte de desobediència com ja va demostrar en Thomas S. Kuhn. Desobeir és una forma de política molt refrescant, sana i engrescadora. No és violenta, és cívica i comunal i es pot fer en família, a la feina, al carrer i en màniga curta. Els catalans desobeirem la legalitat espanyola amb fermesa i tendresa en un procés destituent que ja s’ha engegat. I en acabat, encetarem un procés constituent i la construcció d’una República nova, incloent i justa. Ep! Si tot surt bé, és clar.

- I les lleis?

Les espanyoles? Per als ciutadans del Regne. Nosaltres farem les nostres, noves de trinca. I amb el poble vigilant de prop, no com la Constitució Espanyola, que va ser supervisada i mutilada per militars i franquistes vestits de demòcrates.

- Espanya està jugant malament les seves cartes?

M’estimo més parlar de l’Estat espanyol. És qui sempre ha jugat amb nosaltres, de fet. Ara comença a veure que es troba en una partida diferent. Fins ara, i com sempre, jugava al mus. Per això sempre parlen del “órdago” independentista o del “envite” sobiranista. No s’havien equivocat de cartes, s’equivocaven de joc. Encara es pensen que es tracta d’una mena de joc de fet i amagar on, tot neutralitzant en Mas, la partida s’acaba. Ves que no estiguem jugant a la botifarra i s’emportin una sorpresa, quan sigui massa tard.

Entrevista de Mireia Giné 

Publicitat
Publicitat

51 Comentaris

Publicitat
#28 Jaime, Barcelona, 16/04/2013 - 08:03

Bien, bien, me gustaa Baños

#27 Miquel, Figueres, 15/04/2013 - 19:40

Molt bona entrevista! Enhorabona!

#26 ander, lleida, 15/04/2013 - 10:07

Esa sonrisita de espabilado es muy típica en los separatistas catalanes y bildu-eta.

Supremacismo de estar por casa.

#26.1 Gerard, Banra, 15/04/2013 - 18:41

Malalts, esteu malalts. Rematadament esquizofrènics; i no es tracta d'una esquizofrènia creativa precisament.

#25 Efren, Sant Andreu, BCN, 15/04/2013 - 09:18

Un altre motiu és poder dir en veu alta que el rock català és una merda sense que ningú m'acusi de botifler.

#25.1 Gerard, Barna, 15/04/2013 - 10:08

Molt bé però quin? No entenc la referència a Sangtraït, que precisament eren de lo milloret de la fornada dels 80's. O només era un comentari superficial?

#24 Gerard, Barna, 14/04/2013 - 22:58

I ara què són, anarco-sindicalistes o què?