Publicitat
Comunicació · 27 de Novembre de 2018. 13:35h.

"El procés està mort i enterrat"

Albert Soler, columnista del Diari de Girona: "mai he vist el FAQS"

"El procés està mort i enterrat"

Albert Soler, amb la samarreta de la selecció cubana, el passat divendres abans de rebre el premi

El procés també té coses bones com, per exemple, les columnes d'Albert Soler al Diari de Girona. El periodista se'l pren com l'única manera que val la pena prendre-s'ho: riure. De jove (Girona, 1963) coincidia amb Carles Puigdemont a la discoteca Boomerang i ja va intuir que aquell noi que anava a la disco amb americana arribaria lluny. El que no sabia és que arribaria a Waterloo. Un dia va ajudar un familiar a fer una mudança a Amer, la zona zero del procés, i va córrer la veu. Per poc els CDR no li munten un escarni. Gaudeixin de l'entrevista com jo ho faig dels seus articles. Divendres passat, per mèrits propis, el XV Festival de Cinema i Drets Humans de Barcelona li va donar un premi honorífic. No malpensin, també van ser premiats els polítics presos i Joan Manuel Serrat.

- A vostè no el conviden a TV3, veritat?

No, i molt millor, perquè el concepte d’”invitació" va associat al concepte “gratuït", jo prefereixo que em contractin. Que em concedeixin un programa, o almenys una secció fixa on poder dir bestieses, com la Rahola. Aquest és el meu somni daurat: cobrar molta pasta per dir coses sense solta ni volta. Si per a això cal pentinar-se com una senyorassa d'altres temps i fer-li la pilota a qui mani, doncs es fa, si ho aconsegueix la Pilar Rahola també puc aconseguir-ho jo. Una altra possibilitat seria que em contractessin de director, encara que reconec que des d'aquest càrrec em seria difícil fer el que fa en Sanchis: aquests massatges als seus amos, en prime time, amb tants nens veient la televisió ... No, jo tinc encara unes restes de vergonya.

 - Tan bé que ens ho passaríem amb vostè al FAQS!

 Paguen alguna cosa aquí?

 - No sabria dir-li, a mi tampoc m'han convidat mai.

 A Déu poso per testimoni que mai he sintonitzat aquest programa. Sé el què és, perquè a casa, al sofà, a vegades la meva dona agafa el comandament i el posa. Només per fotre’m, la cabrona d’ella, perquè sap que m'apassiona el periodisme de veritat, i dos minuts de FAQS són suficents per perdre la fe en el futur d'aquesta professió. Pel que he vist a causa de la mala llet de la meva dona -aprofito per aconsellar-li que no es casi, Rius-, no crec que vostè s’ho passés bé veient-me aquí. Succeeix que sóc un tipus educat, no suporto interrompre algú quan parla, tampoc m'agrada cridar, detesto les frases buides que es disfressen d’altisonants ... O sigui, en un programa de pallussos i per a pallussos, jo quedaria com un imbècil. S’ho passaria molt millor veient-me en programes de més substància intel·lectual, feu-me cas. Al Gran Hermano, per exemple.

 - No m'estranya: vostè ha batejat Puigdemont com el Vivales

 De fet no vaig ser jo, va ser el meu pare, que als seus 85 anys segueix descubrint la gent a la primera. Quant el va definir com un vivales, em vaig apropiar de la paraula, per exacta i per recuperar una expressió que ja gairebé no s’utilitza, però sobretot perquè el meu pare no sap res de copyright i altres foteses. I jo diria que l'epítet ha arribat a oïdes de Puigdemont, perquè des que li dic vivales, fa ingents esforços per ser mereixedor del títol. Gasta i gasta els diners dels altres, com correspon a un vivales que a més va marxar deixant que els que quedaven enrere paguessin els plats trencats! En el fons, ja veu vostè, el vivales m'aprecia i no em vol deixar en mal lloc. Des d'aquí vull agrair aquest viure a tot drap sense donar un pal a l'aigua, a costa de tant ingenu. Un petó, vivales.

 - De jove coincidia amb ell al Boomerang, una discoteca de Girona.

 Aaah, quins records, teníem tots dos una bona mata de pèl. Sempre el vaig veure sol, recolzat a la barra, sense conversar amb ningú, esperant un miracle i que una noia se li acostés amb intencions procaces. Mai va tenir aquesta sort. No ajudava el seu vestuari, perquè era una discoteca de joventut, i ell anava amb americana, com si anés a un casament o estigués treballant a la secció de Moda Llar d'Hipercor i no li hagués donat temps a passar per casa a canviar-se. Fa pocs dies vaig parlar amb una noia, bé ara ja una dona, que també el recordava del Boomerang ... perquè l'ara fugat li tirava els trastos. "Em semblava molt insípid", em va confessar la bona dona, i va afegir "després vaig saber que el seu pare l'enviava a passar cada estiu una temporada al monestir de Poblet". Això explica moltes coses del seu caràcter, suposo. Si en lloc d'anar a la costa a portar-te estrangeres a l'hort, et passes els estius en un monestir, al cap dels anys ets un il·luminat que, a sobre, creus en allò sobrenatural, sigui Déu o la República. Tot això, és clar, suposant que el que em va explicar la dona sigui cert, que no és la primera que m'enganya.

 - S'imaginava que arribaria tan lluny? Tan lluny no sé si ho dic pel càrrec o per la distància.

 I tant que m’ho imaginava. Ja coneix vostè el Principi de Peter: en una jerarquia, tot empleat tendeix a ascendir fins al seu nivell màxim d'incompetència. La política catalana no és més que una jerarquia, on es col·loca a dit el president, per tant no té d'estrany que arribi al càrrec un orat, un llunàtic o un beneit, tant se val, l'únic que se li exigeix ??és que sigui un incompetent. Per tant, és perfectament lògic que Puigdemont arribés a presidir el país. I com també existeix la Llei de Murphy, ja sap, tot el que és factible d'empitjorar, acaba empitjorant, ara tenim en Torra. L'única cosa que podria ser pitjor que tenir a aquests dos -gironins al meu pesar- successivament al capdavant del país, seria l'horror de tenir-los tots dos alhora. Escolti, ara que ho penso, això és el que tenim …

 - De fet es coneixien. Van treballar junts a El Punt

 Bé, "treballar" és potser una mica exagerat, almenys si és el cas, perquè ell ja tenia un càrrec en el diari. No era mal tipus, les coses com siguin. Ara quedaria bé parlant malament d'ell com a cap, però mentiria. Només li retrec que per ser un dels caps, permetés la seva nòvia de llavors, corresponsal a Girona d'un diari d'àmbit estatal, que rondés per la redacció copiant de nosaltres tot el que li semblava. Però també és comprensible: amb els reiterats fracassos al Boomerang, a veure qui és el guapo que li pot retreure que, un cop que caça una dona, li permeti qualsevol cosa. Ja se sap que tiren més dues mamelles que una. O alguna cosa així.

- No ha de ser fàcil practicar el periodisme crític amb el procés a Girona. Sé que una vegada va ajudar un familiar seu a fer una mudança a un poble proper i va córrer la veu.

 No et fot! Va ser precisament a Amer, la zona zero del procés, la pàtria de Puigdemont. Vaig estar com una hora pujant mobles des del carrer a un segon pis, amb una politja. Tot just perquè algun veí em reconegués, pensés que era jo qui anava a traslladar-me allà, I comencés a córrer la veu. A la nit, un dels capitostos del CDR local, va trucar al meu familiar -un senyor de més de 70 anys- preguntant si era cert que llogava el seu habitatge "a aquest, a l'Albert Soler" quan li va respondre que no, que només li havia ajudat, el CDR li va dir "ah, encara sort, llavors vaig a fer unes quantes trucades a la gent per calmar els ànims". Calmar els ànims! Perquè un periodista, no un terrorista d'ETA, no un pederasta que acaba de sortir de presó, no: un periodista, potser anava a viure al poble!

 Ara bé, dit això: ni tan sols en aquest cas em van dir res directament. Sí, una altra vegada van fer una pintada al diari, aconsellant que vigilés la meva esquena. O sigui, de nou d'amagat, mai cara a cara. Són covards, molt covards, i a sobre, com pot veure vostè, tinc cara de boig perillós, així que no, mai he tingut cap problema. Algun insult a les xarxes sí, és clar, pel que li deia de la covardia.

 Per això sempre reivindico que qui no fa periodisme crític és senzillament perquè no li dóna la gana. Això no és Moscou, a mi no em ficaran poloni en l'esmorzar, entre d’altres coses perquè esmorzo a casa. Ara bé, el que passa és que hi ha molt periodista que deu favors, o que els busca, o que aspira a premis, càrrecs o prebendes diverses. O que li molesta que el mirin malament. Jo, com que sóc de gustos senzills, no aspiro a res d'això, i a més m'importa un rave com em mirin o si deixen de saludar-me. Ja fa molts anys que tinc els meus propis amics. O sigui, que si et dóna la gana, pots ser crític. Bé, si et dóna la gana i estàs en un mitjà que et dóna la llibertat de fer-ho, com és el meu cas. Això sí l’he d’agrair al Diari de Girona. Compte: no li estic agraint que em permeti publicar a mi, li estic agraint que permeti publicar gent d'opinions ben diverses, ja que comparteixo pàgines amb lacistes, independentistes i processistas de tota mena. Com ha de ser.

 - Veu TV3?

 Sí, és clar. Sovint -ja conec el pa que s’hi dóna- per riure’m dels infantils i patètics esforços que fan per seguir enganyant al personal, o per amagar el gran engany del procés, que és com voler amagar un elefant després d'una capsa de llumins. Algunes vegades, poques, perquè de veritat m'interessa el que emeten, sobretot alguns reportatges o alguna pel·lícula. En general, però, no és més que agitprop, però com li deia, si tens el cap ben moblat, o sigui si t'ho prens a burla, et fas unes bones rialles. Un veu la programació de TVE, en els dos canals, i si compara amb la degeneració de "la nostra", es pregunta, com va fer el personatge de Vargas Llosa: “¿cuándo se empezó a joder TV3?”

 - Han convertit TV3 en una televisió nacionalista més que nacional.

 Què cony nacionalista. Una televisió provinciana. El dia que els lacistes van acordar pujar a no sé quantes muntanyes catalanes, van obrir tots els noticiaris amb tanta gesta, crec que hi havia un càmera i un corresponsal a cada cim. O sigui, que o bé allò va ser el més important que va succeir aquell dia al món, o els criteris utilitzats per destacar les notícies són com a mínim peculiars. Doncs res, a casa ens fem unes bones rialles, a veure si aquesta colla d'inútils pensaran que em faran passar una mala estona amb les seves gilipollades.

 - Rahola fins i tot té púlpit gairebé diari

 La qual cosa ens porta de nou a preguntar: '¿cuándo se empezó a joder TV3?' Si la condició per guanyar uns bons calers a costa de tots els catalans és cuinar una paella al president i comprometre’s sota jurament a dir bestieses sense control, llavors la meva àvia va fer malament en morir-se fa uns anys, perquè a més de ser analfabeta, cuinava com els àngels. Encara que amb tota seguretat la Rahola la superaria en el primer, crec que en els fogons s'imposaria la meva àvia, així que la cosa estaria molt igualada per fer-se amb el contracte televisiu. El handicap de la meva àvia és que la pobra s'avergonyia del seu analfabetisme, mentre que la Rahola ho llueix amb orgull, i això a la Catalunya actual obre moltes portes.

 - Tinc la teoria personal que la premsa catalana -amb alguna excepció com el Diari de Girona- haurà de demanar perdó després del procés.

 Oblidis d'això. Ningú demanarà perdó. Ja han sortit alguns periodistes mediàtics a reconèixer que "van ser enganyats". Enganyats? La funció del periodista és dubtar de tot, especialment del govern. Si tu ets periodista i el govern català et diu que serem independents, que aquest país serà una arcàdia i que tots els estats del món faran cua per reconèixer-nos, la teva obligació és dubtar. I preguntar detalls, I si no te'ls donen -perquè no els donen- la teva obligació és denunciar que es tracta d'una farsa. I si no vols denunciar que és una farsa perquè perilla un càrrec o un programa de televisió o, jo que sé, un pernil per Nadal, doncs calla i no els hi segueixis el joc. Ningú demanarà perdó. El que hi haurà seran més periodistes i més mitjans que diran que han estat "enganyats". Va home, no fotem! Això, entre el periodisme. A part, hi ha publicacions infectes, i li donaré noms, com El Nacional, La República o El Directe que ni tan sols mereixen ser qualificats de periodisme, no hi ha senzillament per on agafar-los. Propaganda pura, però tan barroera que no serveix de res.

 - Quin mal han fet els palmeros, no?

 Els palmeros són tota una institució a Catalunya, serà per això que aquí va néixer la rumba. Però és que no sé quina satisfacció hi ha, en seguir-li el joc al poder. Quina cosa més avorrida. A mi m'agrada tocar els ous a qui mani. El procés em fa difícil ridiculitzar el govern català, perquè m’és impossible caricaturitzar el que ja és per sí mateixa una gran caricatura. Collons, però m’esforço. Li confesso una cosa: em prenc tan seriosament allò de que la funció del periodista és ser crític amb el poder, que no podria viure en un país on tot funcionés a la perfecció. Moriria de malenconia. Per sort, això és Catalunya, i a sobre és també Espanya, o sigui que és impossible que això passi. I el que riurem.

 - Qui va començar el procés: Pujol, Maragall o Mas?

Si tenim en compte que la causa única i principal del procés és tapar la corrupció, cal anar a qui la va crear i la va dissenyar, que no és altre que Pujol. Però és que els catalans, que ens tenim per tan llestos i moderns, som segurament el poble més ximple d'Europa. Va venir un banquer del qual tothom sabia que hi havia deixat un forat a Banca Catalana -cito Casavella a "El dia del watusi"- "de la mida de la fossa de les Mariannes", i només perquè es va posar a parlar com un pagès, el vam votar a mansalva. Doncs mira, d’aquelles noces aquests confits, calia anar fugint cap endavant.

 - Com acabarà?

Com acabarà? Ja s’ha acabat. Ho saben els uns i els altres, els únics que ho ignoren són els ignorants (voluntaris o per tara de naixement) que els segueixen aclamant i fins i tot els voten. Avui no hi ha més que un Napoleó de regional a Waterloo parlant sol, uns presos pendents de judici i una gent que tot el que vol és un indult o una condemna lleu pels presos. Res més. El procés està mort i enterrat, de fet va néixer mort, el jodío hijo de diez mil leches. Tot el que queda del procés és gent que penja llacets i es reuneix un cop per setmana a cridar a la plaça del seu poble. I escolti, per part meva ho poden seguir fent fins que s’acabi el món, si així se senten realitzats. No seré jo qui deixi de sortir a prendre cerveses pensant en ells. Me la suen completament. Com li diu Rick a Ugarte a Casablanca quan aquest li pregunta si el menysprea: “si pensés alguna vegada en ells, probablement els menysprearia”. /Una entrevista de Xavier Rius.

Publicitat

66 Comentaris

Publicitat
#40 Josep , Girona , 29/11/2018 - 23:06

Me'l publicareu? Tinc dubtes...

#38 IÑIGO, Castelló, 28/11/2018 - 23:33

Absolutamente brutal. Gracias.

#37 La Pepita del Raval, Cadaques, 28/11/2018 - 16:26

El pruses esta muerto, pero Puigdement no está muerto ..... esta de parranda -Peret-.

#36 josemiguel, El Prat de Llobregat, 28/11/2018 - 11:59

Yo no diría tanto.Si ya nos están dejando tiritando con la pasta q se han gastado,no nos queda ná todavía

#35 Purria de Tabarnia, Bcn, 28/11/2018 - 10:43

En cambio la unidad indivisible de Espanistan se sustenta a base de violencia cartelera,anteriormente y ahora violencia policial y judicial.Eso si no pueden salir de Epaña sin hacer el ridículo y este con esa sonrisa tan contento.
Los Santos Inocentes ,felicidades Albert,ya tienes el aplauso fácil del ñerdismo

#35.1 josemiguel, El Prat de Llobregat, 28/11/2018 - 12:01

Las chuminaditas q sueltas aquí son simple pelea de barrio,reyerta de pueblerinos.Los mayores estamos en otro nivel

#35.2 Purria de Tabarnia, Bcn, 28/11/2018 - 12:21

A qué nivel de retraso estáis?

#35.3 Albert, BCN, 28/11/2018 - 23:01

Se rie de gente ignorante como tu, y eso debe dolerte jeje

#35.4 Al purria, Barcelona , 29/11/2018 - 17:26

Purria.Eres e claro ejemplo de independentista del que se cachondea Albert. Por eso te enfadas.hijiji