Publicitat
Comunicació · 11 de Gener de 2019. 13:00h.

"El procés ha tret el pitjor del periodisme"

Joaquim Luna: "Els polítics independentistes han explicat molts romanços"

"El procés ha tret el pitjor del periodisme"

Joaquim Luna

 Diuen que els periodistes hem de triar amb freqüència entre la professió o la família, que les dues coses no pot ser. I potser és cert. Joaquim Luna (Barcelona, 1958) es reivindica com "degà dels periodistes divorciats de Catalunya" i ningú li discuteix ni el títol ni el mèrit. La veritat és que el porta molt bé. Després de gairebé tota una vida professional a La Vanguardia -va començar a Europa Press- ha estat corresponsal a Hong Kong, Washington i París. A més es declara unionista i li agraden els toros. Ho explica a "Quina tropa !. Aventures i desventures d'un periodista divorciat"(Destino). 

- Com ha canviat el periodisme des que vostè va arribar: no hi havia mòbils i s'enviaven les cròniques per fax

 Quina diferència! Al 81, vaig començar a Europa Press, la del gran tàndem Aragonès-Arasa, i en el 82, ja a La Vanguardia, tot era paper i el soroll de les màquines d'escriure. Si un s’hi fixa, els de la meva generació colpegem els ordinadors ... Els canvis tecnològics han estat impressionants. Han estalviat hores i hores d'espera per a transmetre cròniques, sobretot des de llocs conflictius. Recordo -avui amb afecte- que per transmetre les cròniques de la retirada de l'exèrcit vietnamita de Cambodja el 1990 havia de demanar la conferència telefònica de bon matí a l'oficina de Correus -de l'època colonial francesa- de Phnom Penh. Tornaves entrada la nit i tot i així et tocava esperar un parell d'hores. M’entretenia consultant la guia telefònica d'Algèria ... quan era un departament de França! M'agradava buscar cognoms espanyols. La telefonista havia de connectar amb Hanoi que, al seu torn, connectava amb Moscou i d'aquí a Barcelona per dictar les cròniques (al diari hi havia un equip de taquigrafia). El més preocupant és que vivim en una cultura de l’immediat i que abans de cinc minuts els mitjans estem exigits a donar totes les respostes d'una notícia. Hi ha un excés de periodisme de "Fast food". De vegades, una notícia ha de bullir hores ... fins i tot dies.

- Què és el més important que ha après després de ser corresponsal a Hong Kong, Washington i París?

Que la veritat absoluta no existeix. I que no s'ha de confondre mai desitjos amb realitat o "enamorar-se" de les històries perquè et fa perdre perspectiva. Naturalment, al 89 em vaig il·lusionar amb el moviment estudiantil de Tiananmen, que vaig cobrir de principi a fi -per cert: es necessita al darrere una empresa informativa sòlida en el tema financer- i mai vaig suposar, com la majoria de companys, que allò acabaria en una matança i amb el poder del PC intacte. Et desenganyes i és positiu: la Xina ha prosperat molt gràcies a l'estabilitat política, tot i ser dictatorial. Les coses són com són, no com ens agradaria que fossin. L'únic que em rebel·la és que Pequín parli “dels fets de Tiananmen" quan aquella nit del 3 al 4 de juny hi va haver una carnisseria.

- La seva ciutat preferida? Tinc la sensació que a la capital francesa s'ho va passar molt bé. Fins i tot visitava clubs d'intercanvi de parelles

Les meves ciutats són Hong Kong, Tòquio i París. El Hong Kong colonial era la millor combinació que ha existit en la història del "East meets West". Els britànics van llegar ordre, un sistema judicial, llibertat d'informació i desenvolupament tecnològic, els de Hong Kong molta feina i aquesta capacitat innata dels xinesos pel comerç i els negocis. No hi havia una altra ciutat més vibrant a Àsia. He passat estades llargues a Tòquio: amor a primera vista. L'elegància i el disseny japonesos són únics. I París ... una ciutat que sembla malhumorada de dia i ho és menys del que sembla. La sort és que vaig poder viure molt la nit de París. Sóc dels que penso que la nit no té prestigi però és més interessant que el dia.

- Canviaria alguna cosa de la seva vida professional?

Pel bo i dolent, sóc un periodista disciplinat. He dit que sí a tot el que m'han assignat a La Vanguardia. Què hem de fer!

- El seu matrimoni no va resistir tant d’enrenou. Fins i tot exerceix de degà dels periodistes divorciats de Catalunya

Bé, em vaig divorciar mentre era a Washington. Potser hagués passat el mateix d'haver viscut a Barcelona. No li dono més voltes. Tinc vocació de divorciat i, en conya, vaig començar a atribuir-me el títol de "degà dels periodistes divorciats de Catalunya" ... ningú l’ha reivindicat !. L’exerceixo amb orgull. Ser un divorciat no és millor ni pitjor que ser un casat encara que tenir menys compromisos familiars sigui un gran avantatge. De la broma en els meus columnes -per què m'acusen de masclista- a la broma d’"Islàndia" de RAC1 on, gràcies Albert Om !, tracto de reivindicar la visió del món d'un divorciat madur.

- Per cert, tinc la seva ex dona al meu facebook. Diria que mantenen bona relació

Hahaha. És mèrit d'ella! Crec que és així i m'enorgulleix. I dóna molta tranquil·litat: tenim un fill en comú, poca broma. La relació és bona i seguirà sent-ho perquè és tan difícil que jo em torni a casar com que un dia vegem la República Catalana.

- Perdoni per les preguntes personals, ara les professionals: El més difícil d'un corresponsal és el retorn?

Tornar és molt complicat. Vaig estar fora des del 1987 al 2000 i em va tocar demostrar de nou moltes coses a La Vanguardia. De vegades, arribes a tenir la impressió que haver estat corresponsal i haver viatjat tant et toca pagar-ho ... En el llibre esmento la sensació de "què faig jo aquí?" La nit d'hivern desagradable en què em va tocar escriure una peça de color sobre un partit de Copa del Rei entre la Gramanet i el Barça (va debutar Messi en aquesta competició, poca broma). Va saltar la sorpresa i vaig haver de canviar una crònica més o menys habitual per incloure les declaracions tòpiques de l'entrenador de la Grama.

- No ho dic només pels corresponsals estrangers que tornen. Vostè explica l'anècdota de Paco González Ledesma, que va guanyar el Premi Planeta el 1984, i amb prou feines escrivia

Va ser una lliçó: no n'hi ha prou amb escriure bé per escriure en un diari perquè els periodistes tenim l'ego molt gran. González Ledesma, a qui jo admirava tot i que cada vegada que veia toros a algun televisor del diari m’esbroncava, va guanyar el Planeta quan patia una certa marginació. En conèixer-se la notícia, Javier Godó va voler felicitar-lo i el va cridar al seu despatx al costat de la direcció. I per què no escriu més en el diari ?, va venir a ser la pregunta lògica de l'editor. "Això pregunti-ho a aquests senyors", va ser la resposta incisiva. A partir de llavors, el recuperem ... El seu fill Enric és un dels millors periodistes de Catalunya. És un bon vivant molt llegit, la qual cosa al meu entendre és una virtut professional.

- També és una generació que ho va tenir difícil: va passar de la màquina d'escriure a la informàtica

Els canvis tecnològics han estat un progrés i al mateix temps un retrocés. Ja no hi ha estafeta de correus a Phnom Penh però la immediatesa indueix a errors, superficialitats i el "fast food" informatiu. Avui veus una connexió en directe per televisió i el pobre periodista ha de dir ja el que ha passat i el que passarà en aquest país on ha arribat cinc minuts abans.

- Em permetrà que li pregunti també sobre el procés. Li recordaré una frase del seu llibre: "No cal que els periodistes contribuïm voluntàriament a que ens perdin el respecte". No sé si el citat procés ha contribuït

El procés ha tret el pitjor del periodisme, en la línia del que va dir Jordi Évole: el procés m'ha fet pitjor persona. Ha passat el mateix a escala professional fins a l'extrem que molts han preferit que la realitat no els fes malbé no ja un bon titular sinó una opinió personal i -ai- una il·lusió. Els periodistes no hauríem de tenir il·lusions. Els polítics independentistes han explicat molts romanços en matèria de relacions internacionals i en lloc de contrastar-los o dubtar-ne els hem amplificat. Presumeixo d'haver desemmascarat a un fals Nobel de la Pau que arengava des del Palau de la Genetralitat i els actes de la Diada del 2017. 'Alguns col·legues van reaccionar ficant-se amb mi! Les opinions són lliures però els fets són sagrats.

- Una altra: "el procés ha estat i és un test de resistència per al periodisme del qual em fa por que l'ofici hagi sortit escaldat"

Ha estat i és un test de resistència perquè l'objectivitat o el desig d'ella se n’han anat per les clavegueres. I a veure qui és el guapo que refà la trencadissa de la pèrdua de credibilitat. Avui la gent només se’n refia dels seus mitjans i així no és senzill recuperar el seny a Catalunya. És una espiral que reforça trinxeres.

jlunadins.jpg

 

- La Vanguardia té un paper difícil

La Vanguardia és un diari indispensable per entendre la història de Catalunya. Ens critiquen tots: senyal que reflectim el pols del país, que està dividit, molt dividit. La línia editorial, però, és inequívoca: el diari defensa la legalitat i el marc constitucional. Això sona a obvi però per a alguns és una traïció.

- Diria que l'anterior director, José Antich, va jugar la carta del procés

José Antich va ser un bon director però sense mà esquerra amb els periodistes "de la casa" -entre els quals m'incloc-. El 2012, diria que va apostar pel gir del president Artur Mas que lideraria amb el seu famós timó però les eleccions anticipades van ser un revés que va originar, en cadena, una successió d'errors. Quan va començar a veure que el moviment aspirava a una independència exprés i "revolucionaria", Antich va ser rellevat. Crec que no som un òrgan revolucionari ni tan sols de les revolucions somrients. Ovacionar il·legalitats mai ha anat amb l'ànima del diari.

- Vostè, en certa manera, és l'unionista oficial. El veig fins i tot a TV3

I no m'amago en la meva faceta de columnista. He estat i sóc molt crític amb tots aquests postulats que pretenien fer creure als catalans que Europa ens acolliria amb els braços oberts, d'enfrontar a l'Estat espanyol estava xupat i que tot se solucionaria mitjançant una República gestionada pels mateixos que havien endeutat la Generalitat i protagonitzat casos de corrupció. Els catalans no estàvem per donar lliçons a ningú i hem donat moltes, la qual cosa, és clar, no et fa simpàtic. L'estiu del 2018, FAQS em va demanar una col·laboració. Em va sorprendre? Molt. Jo havia criticat i amb duresa el programa en què van entrevistar a Inés Arrimadas amb una hostilitat poc habitual. Per tant, sí que crec que hauria d'haver més veus no independentistes, com havia de negar-me? La condició va ser simple: vam pactar prèviament els temes que comento i els exposo sense entrar en polèmiques amb altres. I ho han respectat. Alguns diran que sóc un ximple útil i pot ser que tinguin raó però m'he permès comentaris com el de dir que el procés a tot o res ja ha acabat, que les conferències de Torra pel món són una enganyifa o que Carles Puigdemont està condemnat a la irrellevància al 2019.

- De fet és una mica rara avis: liberal, unionista i proamericà

Rara avis? No tant. A La Vanguardia no sóc un rara avis sinó algú que connecta amb els molts lectors que són liberals, unionistes -i catalans! - i proamericans. La "pau americana" és la menys dolenta i la menys injusta de totes les dominacions imperials ha tingut el món. Hi ha alguna cosa singular en Estats Units: el valor de la responsabilitat individual. Aquí, a Europa, som molt ploramiques, critiquem als rics i encara no hem entès que l'Estat només et dóna el que abans t'ha tret. Quan escolto que l'Estat -o sigui vostè i jo- hem de compensar l'inversor avariciós al què han estafat o a persones que han malbaratat i estan amb l'aigua al coll, m'entra el mal cafè. La solidaritat no consisteix en això. Ni en presumir que aquí volem més immigrants i que sovint no sabem que fer amb els que ja tenim. Jo no vull ser un tipus guai.

- Per acabar una pregunta inevitable: un consell per a algú que es vulgui dedicar al periodisme. Vostè diu que "vals el que val la teva última crònica publicada"

El periodisme és molt exigent perquè de res et serveix una trajectòria si l'últim que escrius és un nyap. M'identifico amb el mite de Sísif. I així, de passada, continc l'ego de pensar que el vam escriure influeix en la marxa del món. A les meves columnes em conformo amb entretenir el lector de 3 a 5 minuts. Crec que he arriscat: ser titllat de masclista i unionista no és a la Calaunya del 2019 la millor de les descripcions. En contrapartida, tinc alguns lectors fidels entre els que paguen per llegir-me. Entre els que no em paguen, curiosament, tinc més crítics. Mai havia vist tanta exigència en persones que no són clients!

- Vaig a acabar recordant també a Ben Bradlee: què bé s'ho ha passat

Vaig tenir el plaer d'entrevistar sense presses a Ben Bradlee al seu petit despatx del Washington Post a propòsit de la publicació del seu llibre de memòries ( "A good life"). Jo defenso el periodisme bohemi, canalla i hedonista i no perquè sigui un penques o un vividor sinó perquè crec que és el que ha produït les millors pàgines del periodisme. Gent així ni s'avorreixen ni deixen indiferent. Ben Bradlee ... el director del diari que mitjançant el Watergate va canviar el món era un bon vivant. Sempre dic que qui vulgui conciliar potser hauria de pensar en un altre ofici, la qual cosa, és clar, augmenta el nombre dels meus detractors. Què hi farem! / Una entrevista de Xavier Rius.

Publicitat
Publicitat

21 Comentaris

Publicitat
#11 Alien, Pluton, 10/02/2019 - 14:49

¿Por qué no se apunta a First Dates? Igual le encuentran algún plan, aunque quizás es más probable la república.

#10 Rogeli, Tornabous, 08/02/2019 - 20:56

Luna un tipo con personalidad y culto.

#9 Neferu, Barcelona, 08/02/2019 - 20:55

Pues yo creo que se equivoca. creo que será infinitamente más probable que se case a que Catalunya consiga una república de forma pacífica.

#8 M, Sabadell , 08/02/2019 - 18:19

Disfruto leyendo sus articulos en la Vanguardia, tanto los serios de cachondeo, como los deportivos.
Y suponiendo que es muy dificil e improbable que se vuelva a casar, muchisimo mas dificil es que Catalunya se independice, por mucho que a unos cuantos ilusos, faltos de pragmatismo, les resulte imposible reconocerlo.

#7 Alien, Pluton, 08/02/2019 - 17:38

Aquest senyor té una estranya obsessió amb el seu estat civil i com lligar quan va a la disco, com si ens importés. No és correcte.