La periodista Anna Grau, que acaba de rescindir la seva col·laboració amb el diari Ara explica en aquest escrit els motius de la seva decisió:
"En la meva última etapa a l'Avui vaig tenir molts problemes amb gent que, de vegades per sectarisme sincer, de vegades simplement per dependències personals, m'intentava presentar com una mena de quintacolumna fatxa. Vaig patir boicots de moltes menes que van culminar quan, ja de columnista a Nova York, el meu article va passar de la contraportada a les planes interiors, poc després de fer algunes crítiques a l'independentisme des de la catalanitat. Deu fer molta por, això", explica.
Grau vol "destacar que tot això passava molt abans que jo comencés a escriure al diari ABC, cosa de la que no m'avergonyeixo gens. No comparteixo tot el que escriuen totes les persones que signen a l'ABC. Quan escrivia a l'Avui tampoc no compartia, sense anar més lluny, moltes coses que escrivia el Salvador Sostres. Jo em faig responsable dels meus escrits i prou".
"També m'agradaria destacar el fet curiós que, mentre a l'ABC mai no m'ha perjudicat haver escrit a l'Avui o a l'Ara, en aquests llocs sí que m'he trobat gent molt hostil pel fet d'escriure jo a la premsa espanyola. He de dir que la meva experiència personal és de patir la màxima intolerància pel cantó català, no pas per l'espanyol", constata.
"Quan em van venir a buscar de l'Ara em vaig fer il.lusions de normalització, d'una premsa catalana més qualificada, complexa i lliure. Al projecte hi ha persones que admirava i admiro, que estimava i estimo, per exemple l'Albert Om, el Toni Soler o el director, el Carles Capdevila, que m'han donat suport de moltes maneres", remarca.
La periodista apunta que "d'altra banda des del primer dia he tingut problemes, generalment amb les mateixes persones amb les que ja els vaig tenir a l'Avui. He patit boicots mesquins i petits, d'altres més greus, sobretot, altre cop, quan vaig publicar un parell d'articles crítics amb l'independentisme, i crítics des de la catalanitat, que, insisteixo, sembla que és el que fa més por".
"Se'm va fer saber que hi havia hagut 'problemes' i 'trucades de protesta' arran d'aquests dos articles, en els que intentava fer pedagogia del mal que un independentisme irreflexiu, freudià i de curta volada pot fer a la societat i a la causa catalana":
http://www.ara.cat/ara_premium/contraportada/drama-del-Pujolgate_0_457154292.html
http://www.ara.cat/ara_premium/contraportada/Escurcons-als-mugrons_0_465553463.html
"A partir d'aquí tot va tornar a tenir un aire molt tristament familiar de persecució, de mirar de mal ull, de llegir-se els meus articles amb prevenció, com si els hagués escrit el dimoni. Una i altra vegada se'm va dir 'tens raó en això o allò, però el lector català no ho entendrà'. Etc", relata.
"El següent que vaig saber és que s'esperava de mi que modifiqués una mica aquest article":
http://www.ara.cat/ara_premium/contraportada/Matar-Pilar-Rahola_0_499150092.html
"Em van demanar que canviés el títol original, que era "Matar la Pilar Rahola", i la frase final, que era 'de més políticament correctes en maduren'. Una vegada més se'm va dir que el lector català no estava preparat i que no ho entendria. En deuen tenir una visió més paternalista i pessimista de la que en tinc jo. En aquest cas em vaig avenir als canvis més que res per la naturalesa del tema, que no deixaven de ser les possibles amenaces de mort contra una persona. Però no vaig deixar de notar que es feia sistemàticament la lectura més simplista i negativa possible del que jo escrivia", lamenta.
"Adjunto el document de la contra que vaig enviar per a ser publicada el dimarts 28 de juny, i que ells van decidir no publicar després de demanar-me que la canviés i negar-m'hi jo, entre altres coses perquè era tècnicament impossible, a l'hora del dilluns que m'ho van dir. No descarto que algunes persones implicades en el procés (no pas totes) actuessin amb el propòsit deliberat d'aconseguir exactament l'efecte que hi ha hagut: que jo renuncïi voluntàriament a escriure a l'Ara".
"Si es llegeix l'article es veu que és sobre un episodi de racisme invers força típic en determinats ambients de Nova York. No m'invento res (el fet és real, i més aviat està suavitzat que exagerat a l'article) ni trec res de polleguera. Aquestes coses passen, i passen contínuament. El meu article pretén denunciar això i la frustració que una persona no racista (tinc un munt d'articles sobre el tema en dues llengües que m'avalen) sent quan s'enfronta a una situació així. Tanmateix, i després de tant sentir dir que "tens raó, però el lector català no ho entén", per si de cas a l'últim paràgraf deixo clar que la persona que baixa de l'autobús (jo) després d'un dur enfrontament amb una negra racista acaba tenint dubtes sobre la pròpia actuació, sobre si no es podien haver trobat escenaris menys agressius. El diàleg amb la meva filla (que a més és real) il.lumina això, crec, sense cap ombra de dubte", assegura.
"Una vegada més se'm va dir que el lector català no ho entendria i se'm va acusar d'haver escrit un article racista, la qual cosa em va ferir i ofendre. No sé si atribuir-ho a la mala fe d'alguns, a la mediocritat d'uns altres o a que finalment sempre arriba el dia que els millors es deixen escalfar el cap pels pitjors. L'Ara no és un bloc monolític, com no ho és la societat catalana (això dic en els meus articles, precisament!) En qualsevol cas primer se'm va amenaçar de retocar ells l'article i per fi no es va publicar. Crec que en el millor dels casos podem parlar de lectura esbiaixada pels prejudicis (si l'article tingués un altre autor, la lectura seria una altra?). L'article pot ser criticable i opinable, com tots els meus, com els de tothom. No considero -ni conec ningú sensat que consideri- que sigui un article impublicable, de no haver-hi agenda oculta", considera.
"Després de saltar l'article vaig trucar al director, Carles Capdevila, per a comunicar-li la meva decisió de plegar, que ell em va pregar que reconsiderés, admetent que potser hi havia hagut errors en el procés. En canvi el cap d'Opinió, Ignasi Aragay, ho tenia claríssim: 'lògic, perquè l'Ara va per un cantó i tu per un altre', em va dir. Més clar, l'aigua", relata.
"Sigui com sigui m'ha quedat clar que el projecte no és tan ampli i plural com jo pensava, i que jo no hi tinc cabuda", conclou.
Fonts del diari 'Ara' expliquen que "no vam publicar un article perquè no ho vem considerar convenient però tenim tot l’interès en que l’Anna Grau continui escrivint al diari a partir del setembre".
