El periodista català, Lluís Foix (Rocafort de Vallbona, 1943), ha assegurat que “el periodisme serà una peça clau en el procés que està engegant Catalunya”. El periodista acaba de publicar “La marinada sempre arriba” (Columna), un llibre que recull els anys d’infantesa i joventut a Rocafort de Vallbona, el seu poble natal.
- La seva darrera publicació més que unes memòries d’infantesa podem dir que és més un homenatge a Rocafort de Vallbona i als seus habitants?
Sí, és un homenatge a les arrels, en el sentit que les arrels de qualsevol persona mai no s’estronquen i sempre hi són. De vegades, amb el temps és poden tallar però, si no ho fas, aquestes arrels t’estan enviant la força del que un és a la vida. També és un intent de recuperar un món, d'aquest poble i comarca en concret, que si no s’explica es perd i més que un homenatge, és una cosa que portava al cap des de sempre i el mes de juliol, vaig decidir fer aquest llibre. No és una cosa on hi hagi molta elaboració intel·lectual sinó que és més a nivell de sentiments i de persones.
- Catalunya està oblidant la història dels seus pobles?
Això té dues versions. Segons com, va molt bé perquè, si hi va molta gent, es pot arribar a desvirtuar o destrossar el paisatge. D’altra banda, hi ha molta gent a Catalunya que saben que aquests llocs existeixen i hi van. El barceloní se’n va cap a Girona o cap al nord, cap al sud poc. Vull dir les classes mitjanes amb les quals he tingut contacte. En canvi, el català de classe més baixa, ha anat cap al sud, però també molts catalans de Barcelona van a Lleida per temes familiars.
- Parla molt poc sobre vostè i molt de la gent que el va envoltar. És un llibre impressionista?
Sí, algú m’ha dit que no són unes memòries sinó unes vivències, exacte. És també recollir un temps que per a mi va ser un temps molt decisiu com per a qualsevol persona. Els primers anys són molt importants.
- El senyor Barrull i Don Ramon, els seus mestres, van ser peces importants?
El senyor Barrull em va ensenyar el comportament humà, l’esforç, el treball, que les coses s’han de fer encara que costin. Era un home que donava un sentit al que és la justícia, el deure... i Don Ramon em va ensenyar moltes coses, gràcies a ell, als 14 anys sabia francès i taquigrafia.
- Ha estat corresponsal a Londres i a Washington, és un home del món. Però les arrels sempre han estat presents?
No, és curiós. He viatjat molt, conegut molta gent i escrit des de molts llocs i quan passaves fronteres sempre posava Rocafort de Vallbona amb orgull. Si hagués posat Almeria ningú no ho hagués comprovat.
- Als disset anys va marxar a Barcelona a buscar-se la vida. Quan va baixar de l’Alsina Graells s’hagués imaginat que acabaria en el món del periodisme?
No, però això ha passat a molta gent d’aquest país i més als de la meva generació. Jo, perquè m’he dedicat al món del periodisme, però, d’altres s’han dedicat al món de l’empresa i també els hi ha passat. En el fons Barcelona, que és la gran ciutat, és llibertat i un poble és intimitat. Barcelona és una ciutat que ho engoleix tot i tothom s’hi pot trobar a gust. Té una gran capacitat d’acollida.
- La vida de poble i de ciutat s’assembla en alguna cosa?
En l’època que jo arribo a Barcelona se’ns notava que érem de poble. Una de les transformacions que ha tingut la societat catalana és que aquestes diferències, que venien donades pel lloc on havies nascut, han desaparegut del tot.
- Però si un de Barcelona puja a poble, no es nota?
Se li veu que és de Barcelona, però, abans es veia admirativament i ara es veu però no des d’un complex d’inferioritat. La societat catalana s’ha equilibrat i no hi ha ningú més que ningú. Amb la manera de vestir, menjar, la manera de parlar... Tot i que crec que, aquest, no és un element positiu.
- Expliqui-ho...
La homogeneïtzació de la parla fa que totes les singularitats i les parles dialectals del català, els accents,... es vagin perdent perquè tothom s’emmiralla amb TV3.
- Vol dir que TV3 i la ràdio està fent mal al català?
No, la televisió i la ràdio han fet que molta més gent parli en català i que l’entengui, però també té un element que no és positiu i és que homogeneïtza molt en el sentit normatiu. Abans, a casa dèiem “naltres” i ara "nosaltres" i crec que s’hauria de dir “naltres” que és el que s’ha dit sempre. Els accents amb la “e” tancada i oberta, la “a” o "e" neutres... Actualment ja no és possible tornar a implantar-ho, l’únic que ho aguanta és l’escriptura.
- Durant uns anys va treballar de pagès. Li va servir per després treballar de periodista?
Un periodista té sempre la mirada oberta amb capacitat d’admiració, no treballava amb esquemes fets. Una de les coses que em dóna haver estat pagès és el realisme i en el periodisme, de vegades, hi ha la temptació de voler que passin coses en comptes d’explicar les que passen. L’any 74, amb el cas del Watergate, es va fer caure un president, han passat 40 anys i molts periodistes han volgut fer caure ministres i presidents i això costa. Crec que un periodista, en comptes de fer caure governs ha d’explicar el que passa, amb tota la possibilitat d’aproximar-se a la veritat.
- Aquest és un llibre sobre la seva infantesa. Té en ment continuar la seva història a través d’una nova publicació?
Sí, segurament sí. A mi m’agradaria explicar la vessant periodística. Encara no ho he fet però tinc molt material. No sé si serà el pròxim llibre però pot ser. M’agradaria explicar com era el periodisme al començament dels anys 70 a Barcelona, com era la redacció d’un gran diari com La Vanguardia, com es treballava... Tinc coses a dir, no en contra ni a favor de ningú, però ho vull explicar.
- Per anar acabant. Quan va arribar a Barcelona amb l’Alsina Graells, s’hagués imaginat que al 2014 s’estigués parlant de d’una consulta perquè Catalunya sigui independent d’Espanya?
No, ningú però no el 2014 ni fa cinc anys. El periodisme serà una peça clau en aquest procés perquè és un braç imprescindible amb els estats lliures. No li diré que sigui el quart poder però si que és una pota important. És un contra equilibri dels poder establerts. El periodisme hi tindrà molt a veure. El que hem de preservar, sigui quina sigui l’articulació que agafi Catalunya en el futur, és la llibertat dels catalans d'expressar el que ens sembli en cada moment sobre totes les coses. Amb la idea de que no hi ha catalans bons i dolents sinó que pensen de manera diversa.
Una entrevista de Mireia Giné
