La periodista Pilar Rahola, en un article d'opinió a La Vanguardia, defensa Alfons Godall i recorda que "aquest home de paciència bíblica pot dir prou. Sense més escarafalls, sense excessos dramàtics, sense cap altra veritat d'estar fart, però el cansament existeix en ell, quan la paciència es converteix en l'excusa per l'abús".
"Jan Laporta ha estat el
millor president de la història del Barça i, al mateix temps, el que
millor dilapida el seu propi capital. En algun moment de la seva
biografia, aquest home de carisma imparable, d'idees clares i de forta
personalitat es va confondre d' segle i va decidir emular al Cèsar, perquè ser només president li venia petit", lamenta.
"Al final del camí, li
quedarà algun amic a Jan Laporta? No d'aquells de copes amb femení
enrenou, ni dels que babean per una carícia, ni dels que aguanten
anhelant la cadira, sinó amics de veritat. Dels d' mirar a la cara i dir-li:
què et va passar?", manifesta.
"¿Què li ha passat amb
Godall? Bàsicament que Jan no es dóna compte de que se'n va, que la idea
de ser president per persona interposada necessita d'una titella per a
produir-se, i que n'hi ha que s'afaiten des de fa anys. Realment imaginar que, si Godall
era candidat, no enviaria a la seva pròpia candidatura? Tant menysprear
l'amic de tota la vida? Llavors, per què el va animar a presentar-se?",
es pregunta.
"Perquè va pensar que la
lleialtat era un camí segur a la submissió ... O potser perquè, com el
Cèsar, ja no recorda que els ciutadans no són serfs. Ara dirigeix el seu
alè diví cap a un tal Ferrer, a qui havia deixat brou durant temps. No és amic,
no és dels seus, no ha construït la notable herència del Barça actual,
però, ara per ara, li diu: "Ave, Cèsar!", i això és l'únic que compta.
devorats tots els fills, Saturn es
queda sol, fins i tot quan l'envolten molts. I és llavors, retornat a la
condició humana, quan potser malbarata alguna llàgrima ", conclou.
